Prades des de la prehistòria al final de l’antiguitat
Les Muntanyes de Prades han estat des de la Prehistòria una zona poblada, tal i com demostren les troballes tan de tallers de sílex de superfície com els procedents de coves i inclús vestigis de pintures rupestres de l’anomenat Art Llevantí.
Al municipi de Prades es localitzen tallers de sílex a l’aire lliure a les Gritelles i al Pla de la Guàrdia entre altres, que s’han relacionat amb establiments neolítics dedicats a l’agricultura i la ramaderia. Entre el Neolític i l’Edat de Bronze daten la majoria d’aquest tipus de jaciments arqueològics, en bona part situats en abrics naturals existents en el relleu triàsic del massís muntanyós.
A uns mil metres del centre urbà de Prades trobem la Cova del Cisterer, al barranc dels Bassots. Es tracta d’un dels conjunts neolítics més interessants del sud de Catalunya, on es van trobar diversos centenars de peces de sílex i quarsita, destacant ganivets de doble full, puntes, raspadores, buriles, percussors, etc., junt amb fragments de gots de ceràmica de cocció reductora.
Als Segalassos trobem un altre jaciment neolític i a l’ermita de l’Abellera, paratge d’excepcional bellesa, també es van localitzar restes arqueològiques d’aquest període prehistòric, així com a la vora de la cova del General.
Pel que fa a vestigis del Bronze Final – Primera Edat de Ferro s’han trobat restes de ceràmica acanalada al Coll de les Forquetes, associats a un fons de cabanya.
Les restes d’època ibèrica i romana tenen els seus exponents en la partida dels Rossinyols, on s’han trobat monedes ibèriques del segle II junt amb peces de molí i alguns fragments de ceràmica d’aquesta època. Segons referències orals recollides per I. Planas, als Plans de Prades es van descobrir restes de ceràmica i mosaics d’època romana.
La dominació musulmana
La invasió musulmana de la Hispania visigoda va arribar a Catalunya entre els anys 713 i 714. En el cas del sud de Catalunya, la ciutat episcopal de Dertosa (Tortosa) va passar a mans musulmanes convertint-se en un dels centres polítics i administratius de Catalunya junt amb Ilerda (Lleida).
Per desgràcia els vestigis arqueològics d’aquest període són molt poc coneguts. A prop de Vilanova de Prades, a principis de segle, es va descobrir una tomba que podria pertànyer a un cementiri musulmà i tenim constància de restes d’habitats i tombes a la roca d’en Grinjol. Alguns topònims propers a Prades, com els pobles de l’Albiol o la Mussara se suposen d’origen islàmic i es probable que en aquella època, a l’indret que ara ocupa la població, hi hagués un petit establiment de tipus militar, una avançada de les defenses musulmanes.
La conquesta cristiana
L’anomenada reconquesta, va ocupar les últimes terres del que és actualment Catalunya a mitjans del segle XII. La política expansionista del comte Ramon Berenguer IV el va portar a conquerir les ciutats musulmanes de Tortosa i Lleida, deixant entre elles una bossa per conquerir posteriorment, que no era altra que les Muntanyes de Prades.
Després del la rendició de les ciutats musulmanes de Tortosa (1148) i Lleida (1149), el massís de les Muntanyes de Prades va quedar aïllat de la resta de territoris de Al-Àndalus. La maniobra d’estenalles al voltant d’aquesta zona especialment abrupta i difícil de conquerir tenia com a objectiu el seu aïllament en vistes a la seva conquesta. La caiguda definitiva del castell àrab de Siurana, centre neuràlgic d’aquest territori, es va aconseguir entre 1153 i 1154 amb la intervenció de quatre exèrcits cristians dirigits pels nobles catalans Hug Ponç i Ramon de Cervera que van entrar a Rojals, Farena i Capafonts al 1151. Bernat de Plegamans i Guillem de Claramunt pel coll de Batalla arriben al castell de l’Albiol i la Mussara. Pel sud, Guillem del Caganos entra a la zona pel coll d’Alforja i Bertran de Castellet expugna el domini musulmà des del Priorat.
Un cop vençuts els musulmans, foren deportats a terres de Lleida i de l’Ebre i es va iniciar la repoblació-colonització de la zona, convertida en el marquesat de Siurana, pertanyent a Bertran de Castellet. Al 1159 el comte de Barcelona concedeix la carta de població a Prades i sis anys després a Siurana.
L’any 1163 el marquesat de Siurana passa a mans d’Albert de Castellvell i es divideix en dos nous dominis: Les Muntanyes de Prades, sota domini d’un batlle reial i la zona occidental que passa a denominar-se baronia de Castellvell.
Al 1213 es va iniciar una pugna entre els habitants de les Muntanyes de Prades i els del Camp de Tarragona que en aquells temps estaven sota domini de l’arquebisbat de Tarragona. Tenim constància de la participació de gent de Prades en les conquestes de Mallorca i València en temps del rei Jaume I (1229 i 1238).
Al 1241 la baronia de Castellvell passa als Entença per contracte familiar, encara que Prades i la zona oriental de l’antic marquesat continua sota domini reial fins que el 1324 el rei Jaume II crea el comtat de Prades a favor del seu fill Ramon Berenguer.
El naixement del comtat respon a una estratègia per part reial de soscavar a la noblesa catalana part del poder i privilegis que tenia en aquell temps, per així debilitar-la al estar enfrontada a la casa reial.
Com a descendents directes del rei, els comtes de Prades detentaven la primera categoria entre la noblesa de Catalunya. Això perdurà un cop feta la permuta entre els dos germans Ramon Berenguer i Pere fins a la quarta generació. Llavors, per falta de descendents mascles, heretà el comptat una dona, Joana Gonçalva Ximenis d’Arenós, la qual, pel fet del seu matrimoni amb Joan Ramon Folch II de Cardona, entroncà amb aquesta poderosa família. Més tard el seu fill, Joan Ramon Folch III, entre els seus títols, posà en primer lloc el comtat de Cardona perquè l’havia rebut per línia paterna. El nom de Prades quedà, doncs, en lloc secundari i amb més motiu encara quan els Cardona-Prades acabaren enllaçant amb la dinastia dels Medinaceli.
Cal recordar Margarida de Prades, germana de l’esmentada Joana Gonçalva, que es casà amb el rei Martí l’Humà. Ella era una noia jove i el rei un home envellit. El fill que desitjaven no vingué i Margarida fou l’última reina de la casa de Barcelona. Després seguí el compromís de Casp, i s’entronitzà una dinastia forastera i la història de Catalunya ja no fou la mateixa.
Prades en època moderna i contemporània
Les Muntanyes de Prades durant els segles XVI i XVII van estar afectades pel bandolerisme, igual que altres zones rurals de Catalunya, cosa que va provocar la formació d’una germandat contra els bandolers a mitjans del segle XVI.
L’any 1569 el duc de Cardona va sol·licitar al comtat de Prades un total de 300 homes per fer front al bandolerisme, però no es va aconseguir la seva eradicació, de manera que l’any 1605 el batlle reial va organitzar una altra germandat.
També es va creure necessari sol·licitar l’ajuda de l’abat de Poblet i el prior d’Escala Dei i es van fer guàrdies a camins, castells i portals. Bona part dels bandolers eren realment moriscos que es van amagar a les Muntanyes de Prades després del decret d’expulsió de Felip III.
Durant la Guerra dels Segadors, el comtat de Prades fou un centre de suport de les tropes franco-catalanes. Després de l’assetjament de Prades per les tropes realistes, es va manar enderrocar les muralles.
Al 1663 Caterina, filla de Lluís Ramon Folch de Cardona, es va casa amb Juan Francisco de la Cerda, primogènit del duc de Medinaceli. Els nous senyors van tenir aquestes terres fins la desamortització de Mendizábal, encara que a finals del segle XIX encara reclamaven alguns drets i cobraments.
Sembla ser que durant la Guerra de Successió el castell de Prades es trobava arruïnat, segons es desprèn d’una notícia de 1718. Al llarg d’aquest segle la població fou perdent paulatinament el seu paper de centre comarcal.
Al llarg del segle XIX Prades fou escenari de diferents episodis de les guerres carlistes. En la primera guerra fou incendiat en 1837, cosa que torna a succeir al 1874 durant la segona guerra. De la tercera, queda la memòria d’un cap carlista, el Nen de Prades, Pere Balcells Masgoret.